extret de "planeta ubuntu cat"
Son bones reflexions del que està passant amb les formats d'arxiu informàtics25 de març, dia de la llibertat dels documents (o com no deixar-se agarrar pels collons per les multinacionals del programari)
Per segon any consecutiu, centenars d'organitzacions i milers de voluntaris ens sumem, en tot el món, a la celebració del Dia de la llibertat de documents. Es tracta, simplement (o no tan simplement), de tractar de conscienciar el públic de la importància que té l'adopció d'estàndards oberts en la documentació electrònica, sobretot per part de les administracions públiques.
El subtil concepte dels formats de documents
Dia a dia, i des de fa decennis, els que treballem amb ordinadors (val a dir, en la pràctica, tothom), intercanviem informació (de vegades, centenars o milers de pàgines; sovint amb persones que es troben a l'altre extrem del planeta i que potser ni tan sols coneixem) en forma de fitxers. Aquests fitxers sempre es troben expressats en un format o un altre: des del format html, en què comuniquem les pàgines web; txt, de text pla, sense cap format afegit; ogg o mp3 per la música; wav, flv, wmv, avi per al vídeo; doc o docx per als documents de text amb format; xls o xlsx per als fulls de càlcul, etc.
La major part dels que he esmentat empren formats de document (maneres de construir i estructurar els documents) no lliures, que pertanyen a una multinacional que els té registrats i que els posseeix en exclusiva: ningú més sap com estan fets, com funcionen, com els utilitzen els programes. Són els típics formats que solem associar al programa que els crea i, sense saber gaire d'informàtica, sospitem que altres programes amb la mateixa finalitat probablement no seran en grau de llegir o de modificar. Són, dissortadament, la baula amb que les multinacionals del programari fidelitzen (eufemisme per esclavitzen) els usuaris.
La major part dels que he esmentat empren formats de document (maneres de construir i estructurar els documents) no lliures, que pertanyen a una multinacional que els té registrats i que els posseeix en exclusiva: ningú més sap com estan fets, com funcionen, com els utilitzen els programes. Són els típics formats que solem associar al programa que els crea i, sense saber gaire d'informàtica, sospitem que altres programes amb la mateixa finalitat probablement no seran en grau de llegir o de modificar. Són, dissortadament, la baula amb que les multinacionals del programari fidelitzen (eufemisme per esclavitzen) els usuaris.
Un parell d'exemples reals ben propers
Si porteu deu anys treballant amb processadors de textos, potser en recordareu un que era bastant popular (i força eficient, per a aquella època) en la plataforma Windows; s'anomenava WordPerfect i era el processador de referència. Només tenia un problema: no era un producte Microsoft, i quan aquesta multinacional va decidir que havia de ser el seu programa, el Word, qui es quedés amb el pastís, la batalla va durar pocs anys.
L'efecte, per als usuaris que migraven d'un programa a l'altre, eren devastadors: en molts casos, Word no interpretava correctament els formats dels documents WordPerfect; en altres, ni tan sols els podien llegir. Això va significar, per a empresses i per usuaris domèstics, perdre molts documents (llurs documents!) o haver de dedicar moltes hores de treball (i, per tant, de diners) per recuperar-los per al nou format. I tot perquè tant el format emprat per WordPerfect com per Word eren secret industrial protegit per patents.
Si no aquell cas, molts de vosaltres en recordareu un altre de més recent. Amb l'actualització a la Microsoft Office 2007, molts usuaris del Word es van trobar que generava documents amb l'extensió docx; fins aquí, cap problema. Molts, però, van descobrir que el nou Word es negava a obrir els vells documents doc "per motius de seguretat", cosa que va produir un grapat de protestes fins que la Microsoft va explicar als usuaris com anul·lar aquella "mesura de seguretat". És curiós: la multinacional, amb aquesta mesura de protecció, estava admetent tàcitament que la versió anterior no era segura, però els seus esclavitzats usuaris ni tan sols se'n van adonar.
La segona part de la tragèdia la van patir, una mica més endavant, els confiats usuaris que havien adquirit un ordinador nou (que els havia costat una pasta, perquè això va ser un any abans de la caiguda de preus que estem gaudint des de fa mesos) amb el vistós Windows Vista (que els havia costat una altra pasta en concepte de llicència, tot i que molts usuaris la vant pagar sense ser-ne conscients, perquè no la desglossen del preu de l'ordinador) i amb un regal enverinat, un autèntic cavall de Troia (no en el sentit de programari danyí, sinó en el de la metàfora literària clàssica): una versió de prova, gratuïta, de la suite Microsoft Office 2007. Naturalment, tots la van fer servir entusiasmats, i en lloaven les virtuts... fins que el periòde de prova (60 dies) va concloure i es van trobar amb un Word que no anava ni avant ni enrere i, sobretot, amb un conjunt de documents (cartes, resums, informes; però també fulls de càlcul, bases de dades...) que no podien obrir amb cap altre programa, perquè estaven en un format que només el Word 2007 tenia implementat.
Davant d'aquesta situació (incòmoda per a un particular, però catastròfica per a una empressa), la primera reacció va ser consultar els preus de les llicències d'aquesta suite: alguns es van trobar, espantats i indignats, amb xifres que rondaven els 500 €, segons el tipus de llicència. De jutjtat de guàrdia.
L'efecte, per als usuaris que migraven d'un programa a l'altre, eren devastadors: en molts casos, Word no interpretava correctament els formats dels documents WordPerfect; en altres, ni tan sols els podien llegir. Això va significar, per a empresses i per usuaris domèstics, perdre molts documents (llurs documents!) o haver de dedicar moltes hores de treball (i, per tant, de diners) per recuperar-los per al nou format. I tot perquè tant el format emprat per WordPerfect com per Word eren secret industrial protegit per patents.
Si no aquell cas, molts de vosaltres en recordareu un altre de més recent. Amb l'actualització a la Microsoft Office 2007, molts usuaris del Word es van trobar que generava documents amb l'extensió docx; fins aquí, cap problema. Molts, però, van descobrir que el nou Word es negava a obrir els vells documents doc "per motius de seguretat", cosa que va produir un grapat de protestes fins que la Microsoft va explicar als usuaris com anul·lar aquella "mesura de seguretat". És curiós: la multinacional, amb aquesta mesura de protecció, estava admetent tàcitament que la versió anterior no era segura, però els seus esclavitzats usuaris ni tan sols se'n van adonar.
La segona part de la tragèdia la van patir, una mica més endavant, els confiats usuaris que havien adquirit un ordinador nou (que els havia costat una pasta, perquè això va ser un any abans de la caiguda de preus que estem gaudint des de fa mesos) amb el vistós Windows Vista (que els havia costat una altra pasta en concepte de llicència, tot i que molts usuaris la vant pagar sense ser-ne conscients, perquè no la desglossen del preu de l'ordinador) i amb un regal enverinat, un autèntic cavall de Troia (no en el sentit de programari danyí, sinó en el de la metàfora literària clàssica): una versió de prova, gratuïta, de la suite Microsoft Office 2007. Naturalment, tots la van fer servir entusiasmats, i en lloaven les virtuts... fins que el periòde de prova (60 dies) va concloure i es van trobar amb un Word que no anava ni avant ni enrere i, sobretot, amb un conjunt de documents (cartes, resums, informes; però també fulls de càlcul, bases de dades...) que no podien obrir amb cap altre programa, perquè estaven en un format que només el Word 2007 tenia implementat.
Davant d'aquesta situació (incòmoda per a un particular, però catastròfica per a una empressa), la primera reacció va ser consultar els preus de les llicències d'aquesta suite: alguns es van trobar, espantats i indignats, amb xifres que rondaven els 500 €, segons el tipus de llicència. De jutjtat de guàrdia.
Evitar el xantatge amb l'ajut dels formats lliures
La millor manera d'evitar situacions com les anteriors és no fent servir aquells formats que, per estar en mans dels fabricants, ens converteixen d'usuaris en hostatges. L'alternativa passa per emprar exclusivament formats lliures: formats que han estat publicats pels seus creadors, de tal manera que tothom (tothom amb coneixements i medis) pot crear un programa que els faci servir de manera correcta i eficient.
Així, en lloc dels formats que ja ens l'han jugada en el passat, serà preferible emprar format lliures, oberts i estandaritzats, com ara els ODF (OASIS OpenDocument Format):
Així, en lloc dels formats que ja ens l'han jugada en el passat, serà preferible emprar format lliures, oberts i estandaritzats, com ara els ODF (OASIS OpenDocument Format):
- Text .odt
- Full de càlcul .ods
- Presentació .odp
- Dibuix .odg
- Gràfic .odc
- Fórmula matemàtica .odf
- Base de dades .odb
- Imatge .odi
- Document mestre .odm
Avantatges dels ODF
Com que aquests formats són lliures i públics, el primer que trobarem és que no són exclusius d'un únic programa: els fan servir programes tan variats com OpenOffice.org 2.0+, KOffice 1.5+, StarOffice 8+, IBM Workplace, Abiword i molts altres. Així, emprant aquests formats no ens lliguem a un programa concret, no ens esclavitzem, podem canviar de programa amb molta flexibilitat, cosa molt útil si el fabricant del programa que emprem deixa de fabricar-lo, o desapareix, o si volem fer servir màquines molt modestes (on només hi funcionaran alguns dels programes anteriors) al costat de màquines molt noves (on podran funcionar els més potents), de manera que emprar un programa o un altre no ens obligarà a canviar tots els ordinadors de l'empresa.
Un efecte secundari d'aquests formats és que, en no esclavitzar l'usuari respecte al fabricant del programari, es fomenta la competitivitat entre els fabricants: l'usuari farà servir el millor programa, o el que s'adapti més a les seves necessitats, en lloc de l'únic programa que pot llegir la nostra documentació dels darrers quinze anys i per això ens té agarrats pels collons.
D'altra banda, al ser formats lliures i oberts, ens podem assegurar que els nostres documents només emmagatzemen la informació que nosaltres decidim, que no guarden cap registre de les nostres activitats o de la nostra identitat (no són paranoies, s'han donat casos curiosos i greus en l'àmbit de la política, documents "anònimes" que, al final, no ho eren tant i que van costar un bon disgust als autors).
Penseu, també, en el benefici que suposaria per a l'adminstració pública emprar formats lliures: s'estalviarien milers de milions d'euros cada any. Però el veritable guany no estaria aquí: una administració pública que es comunica amb els seus administrats emprant documents electrònics en formats propietaris està forçant l'administrat a instal·lar-se els programes (propietaris i a pagament) que el poden llegir. Dit d'una altra manera: si m'hagués de comunicar amb Hisenda amb documents xlsx, jo m'hauria d'instal·lar l'Excell 2007, que només pot treballar sobre el Windows, i l'administració m'estaria coaccionant per obligar-me a comprar aquells dos programes de la Microsoft (que ningú em regalarà i que tampoc no em permetran deduir de la declaració de la renda).
Un efecte secundari d'aquests formats és que, en no esclavitzar l'usuari respecte al fabricant del programari, es fomenta la competitivitat entre els fabricants: l'usuari farà servir el millor programa, o el que s'adapti més a les seves necessitats, en lloc de l'únic programa que pot llegir la nostra documentació dels darrers quinze anys i per això ens té agarrats pels collons.
D'altra banda, al ser formats lliures i oberts, ens podem assegurar que els nostres documents només emmagatzemen la informació que nosaltres decidim, que no guarden cap registre de les nostres activitats o de la nostra identitat (no són paranoies, s'han donat casos curiosos i greus en l'àmbit de la política, documents "anònimes" que, al final, no ho eren tant i que van costar un bon disgust als autors).
Penseu, també, en el benefici que suposaria per a l'adminstració pública emprar formats lliures: s'estalviarien milers de milions d'euros cada any. Però el veritable guany no estaria aquí: una administració pública que es comunica amb els seus administrats emprant documents electrònics en formats propietaris està forçant l'administrat a instal·lar-se els programes (propietaris i a pagament) que el poden llegir. Dit d'una altra manera: si m'hagués de comunicar amb Hisenda amb documents xlsx, jo m'hauria d'instal·lar l'Excell 2007, que només pot treballar sobre el Windows, i l'administració m'estaria coaccionant per obligar-me a comprar aquells dos programes de la Microsoft (que ningú em regalarà i que tampoc no em permetran deduir de la declaració de la renda).
