El gos

He posat aquesta imatge la qual he capturat d'un blog que he visitat.

M'ha recordat una anècdota que em va explicar un client no fa gaire dies.
Tractava sobre un seu amic que li va explicar el que li va passar.

Quan arribava a casa després de treballar, a l'entrar el rebía el seu gos i tot cridant a la familia 'hola ja sóc aquí" i la seva dona de lluny li deia "hola", i els nens també desde la seva habitació el saludaven. Sempre igual, ningú el venia a rebre tret del gos.
Aixi anaven passant els dies.
Ell arribava i el gos el sortia a rebre tot remenant la cua de content, i la dona i els nens desde el menjador mirant la tele li deien 'hola' des de la distància i sense perdre el fil de la programació ni aixecant la vista de la 'caixa tonta'

Un dia, en arribar, i com un ritual, el seu gos que estava a l'altra punta de la casa li va venir corrent ben depressa al seu costat amb la cua fent moviments ràpids cap un cantó i cap a l'altre. S'el mira fixament i aquesta vegada no diu res. S'en va a la seva habitació, agafa el gos i una maleta amb 4 coses bàsiques, i s'en va de casa.

I li diu al meu client:
- m'en vaig donar compte que a l'únic jo l'importava i que m'estimava de veritat era el meu gos, per tant, m'en vaig anar a viure amb ell.

La pols i els fills de...

Una de les meves aficions o manies es la de sortir a córrer i fer uns quansts kms.
La finalitat? potser mantenir-me una mica en forma, deixar la ment en blanc una bona estona, i moltes més.
Dependència? doncs si, es cert que tinc depèndencia doncs si alguna setmana no he pogut sortir estic com algo alterat, noto com una necessitat de posar-me les espardenyes i arrencar.
Velocitat? poquet a poquet, sin prisas pero sin pausas, pero vaig acumuluant kms.
Lloc? he corregut per molts llocs i per posar alguns exemples rarets, doncs Paris, Chamonix, Canaries, Rio de Janeiro, Andorra....

Ara hem direu, i que te que veure tot això amb el títol del post?

El córrer es una activitat esportiva, d'esforç personal sever, i es depend molt de l'oxígen.
M'he donat compte al llarg dels anys que a l'estranger l'exercici es potencia i es cuida, i quan es veu a algú que córre entenen que fa.

Per tant, quan una persona està conduint un vehicle per un camí que aixeca pols i veu que aviat es creuarà amb algú que està corrent o senzillament caminant, lo natural es que reduiexin la marxa per que el núbol de pols que provoca el vehicle vagi disminuint i no arribi a molestar a ningú. Queda contrastat que els estrangers son així doncs quan corro a l'Estartit pels camins sense asfaltar son els primers que respecten a qui no va motoritzat.

Aqui on vivim això es veu que costa molt d'entendre i el cervell no dona per mes tot i que hauria d'anar lligat a una acció automàtica del subconscient. Per tant, tot i haver-hi excepcions, lo mes normal es que la pobre persona que va corrent una vegada li passi el vehicle s'ofegui amb el núbol de pols que genera i a més quedi força brut, de cap a peus.

Ja pots anar fent senyals per que moderin velocitat, res, no funciona.
En alguna ocasió m'he posat al mig del cami fent gestos per que es parés aquest mal conductor per a explicar-li (o educar-lo) i quasi m'atropellen.

Avui he sortit a córrer i he vist que s'acostava una moto d'aquestes de moda, de 4 rodes.... imagineu com he quedat que he tingut de parar 1 minut i m'ha trencat el ritme en una pujada. Tornar a arrencar m'ha costat moltíssim i a més amb el gust de la pols a la boca que no me l'he tret fins que m'he dutxat.

Això si, li he dit de tot i lo mes maco ha sigut fill de puta.

Això al 2006 !!! es que no evolucionem....